On són les mamis de Hollywood?

Article per a Projecte ella – gener 2016


Bueno, bueno, bueno, quins nervis! Estic a punt d’escriure un article sobre cine! No és que sigui res fora de l’altre món, però tot i escriure assidúament en un blog cultural, no ho faig mai de cinema. Cadascú té els seus punts forts, i aquest no és el meu. Avui, però, entraré a ampliar les dades del Big Data amb un article sobre Star Wars, ni més ni menys. Que comencin les crítiques!

Fa poc es va estrenar l’Episodi VII de la saga, reviscolant així una de les febres fanàtiques més grans del folklore contemporani. A més a més amb els personatges de la trilogia inicial, la tendra, la ochentera, la dels animalets fets sense ordinador. S’ha tornat a l’esperit d’aquella època i apareixen els mateixos actors que en el seu dia, fa trenta anys, els van interpretar. Però ai, aquí hi ha un problema. Els personatges, els actors que els interpreten, s’han fet vells. Oh! Vaja! En el cas del Harrison Ford no passa res, perquè ja se sap que un home amb cabells blancs és fins i tot sexy, però la pobra de la Carrie Fisher s’ha convertit en una Leia-iaia, i clar, per molt que hagin passat trenta anys, i que el personatge també els hagi passat aquests trenta anys, no pot ser que a les pantalles es vegi una “dona massa gran”. No ho dic en conya: hi ha hagut mitjans que s’han fet ressò de comentaris a les xarxes socials en els que es considerava que estava “massa vella i massa grassa” (de fet, tant ella com Mark Hamill, van haver de fer dieta per tornar a posar-se a la pell de la mítica saga). Al film ja surt prou photoshopejada, i a més, no seria preciós una mami-Leia amb els “estragos” de l’edat? Per mi, almenys, sí.

No és cap cas aïllat. Hi ha molts estudis que deixen veure com, a partir dels trenta anys, les actrius passen a ser mares o àvies als films –passen a ser personatges secundaris, deixant de banda el seu aspecte de persona sexualment atractiva, que seria un altre tema del que parlar; això quan no deixen de ser prescindibles, i veuen com joves de vint-i-pocs ocupen papers de dones de trenta o fins a quaranta anys. S’exemplifica amb el cas del film Joy, on la protagonista és una “cuarentona”, i és interpretada per Jennyfer Lawrence, que no deu passar dels vint-i-cinc. Hi ha un nom mèdic, la gerontofòbia, per designar el pànic a la gent gran, en el cas del cinema el pànic a posar-los en escena, a fer-los actuar com l’edat que tenen i que crearia més naturalitat a les pel·lícules. Un fet que s’accentúa en el cas de les dones, perquè tots hem vist grans seductors mascles davant de la pantalla, que porten anys i panys sent els seductors de Hollywood, però sempre acompanyats de joveníssimes companyes de repartiment.

Què passa, doncs, on són les mamis de Hollywood?

 


L’article al seu web.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

Create a free website or blog at WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: